La política juga brut

Tradicionalment, la política municipal gira al voltant del lideratge d’una persona, que amb voluntat de servir als seus conciutadans, aquests li atorguen o no confiança en el seu projecte de ciutat.

En unes primeres eleccions el personatge ens resulta totalment desconegut per a la gran majoria i si surt escollit, bàsicament es per l’afinitat que tenen els ciutadans en les sigles polítiques que ell representa o be, com a vot de càstig, a la mala gestió del antic alcalde.

En segons, tercers o quarts comicis, l’alcaldable estarà  avalat per la feina feta per ell i el seu equip de govern, que normalment resten a la penombra en ser part de la piràmide presidencialista del sistema tradicional de partits.

Quant més vots i legislatures suma el polític, la gent de carrer veiem com  s’allunya del poble que l’ha promogut per a representar-nos en les institucions i assumeix un paper patriarcal que no li correspondria doncs, acaba imposant els seus criteris personals sense preguntar-se si es el que tots volem o si hi ha d’altres opcions que son bones o viables.

La limitació dels mandats o l’elecció dels candidats no formen part de les regles de joc i per tant, ens son imposades. Un polític pot acumular eleccions i càrrecs tota una vida i fins arribar a una jubilació daurada.

D’altra banda, estem tips de veure com menys preuen qualsevol bona proposta de l’adversari polític per que no ha sortit del partit que ell representi. Tots nosaltres formem part de grups o una colla d’amics amb els que intentem posar-nos d’acord per trobar-nos en un lloc, una data o fer una o altra activitat. Tots sumem per que tenim la voluntat que sigui en benefici de tots i en contra de ningú. La política es l’antítesi de les relacions personals doncs, tracten de penjar-se medalles, perjudicar l’adversari i no busquen el be de tots si no, guanyar batalles en benefici propi.

Sovint ens avergonyim dels líders electes i estem cansats de la manera en que els partits juguen a fer política. No sentim  orgull de cap grup i molts, no sentim  pertànyer a aquest estat.

A Catalunya, hi ha molts d’exemples de polítics municipals que un cop han optat per fer el salt a la política catalana, han perdut la representativitat d’aquell municipi que tant l’estimava, per que si be al municipi es vota a la persona, per Catalunya es vota a les sigles dels partits i l’essència de les polítiques que representen. Un clar exemple es Girona, on CiU ha guanyat quasi be en totes les autonòmiques i el PSC en les municipals a excepció, de les darreres on Puigdemont es escollit en minoria.

A tothom ens agradaria votar a la persona i no al partit, parlar amb ells, fer-los propostes o demanar-los explicacions i no ens agrada tenir que votar a tota una llista de partit on sovint no coneixem als candidats.  Ara be als partits, sembla no interessar-los el que nosaltres volem. Tampoc  nosaltres com a ciutadans ens volem implicar massa i participar en les decisions que es prenen a la nostra escala de veïns, barri o municipi i per tant, nosaltres també tenim la culpa que acabin fent el que només volen alguns.

Aquesta darrera crisis ha servit, si més no per un temps, per adonar-nos tot plegats de com molts de polítics i  persones de la seva confiança han fet servir el seu càrrec per enriquir-se ells o els seus. Ha servit per preguntar-nos si aquest es el model de país on ens agradaria viure i si hi ha d’altres maneres millors de fer per al be comú de tots.

Tot suma. La crisis i la desafecció dels polítics espanyols per Catalunya, incrementa  el nombre de independentistes a cabassos. Per part meva i des de fa un temps, separo  als independentistes en dos grups, els del cor i els de la butxaca. Els primers, per la solidesa dels seus arguments i el temps que fa que aspiren a voler fer per nosaltres mateixos,  lluny de les imposicions d’uns governs espanyols més preocupats dels seus, que no de tots. I d’altra banda tenim els independentistes de butxaca, que veient com la crisi ha impactat econòmica i socialment a tot allò que els envoltava, creuen que la solució es trencar-ho tot i començar de nou, ara be, si la crisis desapareix i els polítics canvien, ells com d’altres que els van ensenyar a fer la puta i la ramoneta, tampoc els caldrà ser tant radicals i es conformaran en una solució pactada que no trenqui amb Espanya.

Tots plegats, som egoistes i mirem per nosaltres mateixos.

L’ANC ens ha aplegat a tots en un seguit de missatges positius, lluny dels eslògans polítics i més propers a les persones. Jo mateix, vull un país on només els petons em tanquin la boca.

Finalment m’agradaria parlar del procés i del seu estudiat tempo. De la mateixa manera que crec que tot plegat va començar per una sorprenent manifestació de centenars de milers de persones que expressaven el seu malestar per tot el que havia anat succeint en aquesta crisis, alguns dels polítics que varen pujar al carro ara voldrien baixar. El soufflé puja o es desinfla segons l’època del any que es cuina. Tot va en funció dels cops de pal que rebem com a nació o de si sortim de la crisis o no.

Les properes eleccions municipals no representaran l’opinió del que volem tots els catalans per Catalunya , si no el que ens agradaria als votants en el nostre municipi. De la mateixa manera que el 27 S tampoc expressarà un SI o un NO a la independència de Catalunya, doncs no serem preguntats per aquesta qüestió i en tot cas, tornarem a disposar de l’opinió d’una part de la ciutadania que es la que tradicionalment vota.

En el joc de la política els únics que acabem perdent som els ciutadans.