Qui sembra vents, recull tempestats !!

Tots sota un cel blau, net, més lluent que mai. Fins i tot els més vells, mai havien somiat  arribar a veure'l tan bonic. De cop, el suau vent que inflava les veles es converteix en tramuntana forta,  a cops seca, a cops, acompanyant la pluja.

I d'aquell cel blau, radiant i lluent, passem a un gris plom, carregat de núvols que amaguen l'horitzó.

Abans de sortir, sabíem on volíem anar, però no com anar-hi. Ens havien explicat que hi havien diferents rutes, unes més a prop de la costa "més segures", d'altres que saltaven directes del nostre port al port final de destí. Ningú les havia navegat abans.

Embarcats, el Capità fixa el rumb. Els oficials, li fan costat, encara  que cada un d'ells creu saber com anar-hi. La tripulació, segueix les indicacions dels qui manen. En el meu diari d'abord, jo hi apunto: el bon temps  que ens acompanyava, sembla quedar enredera i comencen a apareixer núvols de tempesta .

Si ahir tot anava bé, un lleu murmuri s'esmuny per la coberta. Sembla que els oficials han discutit entre ells i no es posen d'acord en quina es la millor ruta. El Capità, ha donat cop de timó i ha imposat el seu criteri. La tropa continua fent la seva feina, he vist les primeres discussions entre mariners.

Els més joves volen fer història i ser els primer en arribar a port. Els més vells, tips de somiar i cansats d'haver intentat la travessia i fracassat un munt de cops, tot i que aquesta vegada si, creien que hi arribarien, comencen a pensar que al pont del vaixell les discussions dels oficials no aporta res de bo.

En aquest oceà, el timoner sap que mantenir el rumb amb maregassa es difícil, a cada onada es remou de la ruta, es donen tombs, tot intentant mantenir el rumb. A vegades  cap a la dreta, a vegades cap a l'esquerra. La proa s'enfila i l'onada es veu gegant. 

Ja fa dies que la tempesta no ens dona treva.  Les rialles i bons propòsits que tota la tripulació teniem al sortir de port, les hem canviades per males cares i paraules grolleres.

Un dels meus companys de cabina, dorm tot el dia, l'altra només crida. No qui més crida te més raó. Entre nosaltres comencem a  perdre les formes i creix la desconfiança envers el Capità i la ruta triada.

Hi ha qui creu haver escoltat al Capità dir, que vol tornar a la ruta costanera. Altri assegura que un mariner amic seu,  ha vist les cartes de navegació i continuarem fent la ruta desconeguda. Alguns, ja pensen en torna a port.

Ara es l'hora de fer confiança en qui dirigeix el nostre destí. Tan se'n fa el que creiem nosaltres i els nostres oficials . On hi ha patró no mana mariner.

Ningú ens va prometre una dolça travessia. Abans de sortir de port, tots ho sabíem. 

Tot te una fi, un destí, un port. Hi ha qui abandonarà el vaixell en els bots salvavides. D'altres que promouran el motí a fi de tornar a port de sortida. D'altres que treballaran callats, fidels, obeint sense dir ni "piu". En hi ha  que, remugant tot el dia i creient que en saben més que el Capità, treballaran de mala gana.

Ara be, si tot just fa dos anys que sortírem de port i pel que sembla, no està escrit quant de temps més pot arribar a durar, que passarà si aquesta s'allarga 10 anys més ?

La gana, la set, la manca de provisions. El cansament, la discòrdia, l'egoisme. Com ens afectarà a tots plegats ? D'arribar, en quines condicions hi arribarem ?

Hora de recordar el que ens va empènyer a enrolar-nos com a tripulants d'aquest vaixell amb destí Itaca.

Tres "hurres" per al Capità.

I que ningú es mogui del seu lloc !!