Si no es rar, no m'interessa

Es així, si no es rar, no m’interessa. O si més no es així com penso després de recordar a molts dels meus amics.

Com qui col·lecciona objectes, el tresor només te un preu quan es disposa d’un objecte únic, estrany, rar. Peces no sempre perfectes sorgides d’engranatges perfectes. Antigues, inservibles, precioses, de colors diferents a les habituals. Úniques per qui les posseeix perquè els creu irrepetibles…. Doncs es així, es així que sembla que jo trio als meus amics.

Se sap que la família no la tries, però als amics, tens tota una vida per descobrir-los.

Quantes persones es creuen a diari davant meu ? quanta gent coneixem ? Però, ostres tu, perquè m’aprecio tant als meus amics ? Doncs com diu un d’ells, es que si no fossin rars, no m’interessarien.

La raresa m’aporta la diferència de la normalitat. Lanorma escrita del que està be o malament. El comportament que ens diferencia a tots, els uns dels altres.

Si jo no paro de parlar, l’amic que no diu res i que m’incomoda amb el seu silenci perquè escull les paraules que dirà, em fa parar l’orella per escoltar que voldrà dir. Aquell altra que viu la vida, panxacontent i prenent el sol amb les brillants ulleres de l’Elvis Presley, on la seva filosofia de vida es resum en un pernil, comprat per la família i que ell, llesca a llesca ha anat deixant fins a l’os, i quan s’acabi farà sopa, m’atrau. Fuig dels meus valors de l’esforç, la constància, la responsabilitat i dels meus objectius de que voldré ser quan sigui gran.

Coneixeu al Rei de la Costa Brava ? doncs certament, a ell el coneix tothom. Es passeja gallet, guapo, ric, senyor. Recordant aquella època daurada on tot plegat va ser millor. Desprèn l’encant, la simpatia i el glamur d’aquell qui va tenir-ho tot i ara, es defensa com pot, perquè l’edat passa factura, la moda passa, els negocis decauen i el temps, s’esgota.

De petit, el Interviu a molts de nens ens interessava per les fotos de les noies despullades i pels reportatges morbosos. Que en pensaríeu si us digués que un dels meus amics es així, com l’interviu ? Capaç de relatar amb tota mena de detalls les restes humanes que jeuen a una morgue, fictícia, amb detalls escabrosos que sotmeten a qui l’escolta a interès i després riallades per les bestieses que arriba a dir. I que em diríeu si us expliqués els relats eròtics entre policies i jutgesses, espanyoles que s’avorreixen dels gironins que no els foten canya i desesperades esperen conèixer a mascles àvids de ser sotmesos als plaers justos de qui els imposa ?

No em digueu que m’avorreixo amb els meus amics. Es per això que són els meus amics. Però, si els meus amics són rars, no serà que jo també ho soc ? Si no es així, no m’interesso.